Durant els darrers dies ens anunciaven que la negociació quatripartita per acordar un nou Estatut no anaven per bon camí. La pressió per arribar a un acord abans del Comitè Federal del PSOE era forta, i les negociacions no prosperaven. El govern espanyol advertia de que estava ja al límit i sense gaire marge de maniobra. Els negociadors catalans creien insuficients les contrapartides que s’oferien per a un Estatut aprovat amb el 88% dels vots del Parlament de Catalunya. Nació, finançament, competències ... feien difícil, gairebé impossible l’acord. El temps s’esgotava, així com la paciència dels ciutadans i ciutadanes tant de Catalunya com de la resta de l’estat espanyol, cansats d’un procés tant complex com enrarit. .
La política ens ha demostrat però de nou tot allò que te de representació, mediació i possibilitat. Una vegada més ens ha sorprès fent possible el que semblava pràcticament inabastable, l’acord que pot portar-nos l’equilibri necessari entre llibertat i necessitat, entre cooperació i autonomia. El Comitè Federal del PSOE, lluny de posar pressió sobre Zapatero, va donar un vot de confiança amb l’esperança d’un acord a curt termini. Només unes hores més tard, els teletips anunciaven la bona nova, “tindrem estatut”. CiU i Zapatero arribaven a un acord, IC es sumava a aquest, i ERC feia la natural representació del seu descontent per quedar-se fora de la foto, al temps que el PSC reivindicava el seu paper central anunciant el suport entusiasta a l’acord amb la campanya “Visca el nou Estatut”. Per la seva part els diaris de Madrid anuncien “Pacto del Estatut sin Carod”. Mitja classe política espanyola respira tranquil·la davant del nou escenari, i l’altre meitat, aquella que s’ha sumat a la “montería” organitzada pel PP amb l’objectiu d’acabar amb el perillós reformisme modernitzador de Zapatero, no sap encara quina cara posar. La demonització d’ERC ha estat una operació d’un cert èxit del PP en el massatge emocional al qual ha sotmès a la opinió pública espanyola, i en la que ERC no es sentia gaire incòmoda tot pensant que li reportava un cert rèdit a Catalunya.
.
Enric Casajona ens ha recordat aquest dies les paraules de l’antropòleg francès René Girard: "les rivalitats mimètiques segreguen quantitats creixents d’enveges, gelosies, ressentiment, tota mena de toxines nocives, no només per als antagonistes inicials, sinó per tots aquells que es deixen fascinar per la intensitat i la pugna”. Però és cert que tota espiral de confrontació mimètica arriba a un punt de saturació. I aquest punt ha arribat. CiU ha entès que l’única solució raonable era tornar a l’elasticitat pròpia de la cultura política del pujolime per pactar amb la classe política madrilenya raonable. Oferir a Catalunya i Espanya un horitzó de futur i tranquil·litat que ens permeti continuar construint una Espanya moderna i plural amb Catalunya com a locomotora d’aquest complex tren articulat. El mèrit però no és només de Zapatero i Carod. Una vegada més el PSC, ha fet la poc agraïda feina d’acompanyar i liderar un procés amb la incomprensió de pràcticament tothom. El nacionalisme català, acusant-los de poc catalanista i d’estar supeditat als interessos del PSOE; alguns sectors del PSOE, esvarats per no haver estat capaços de portar a Madrid una proposta d’Estatut assumible i d’estalviar una part de la feina a Zapatero, i evidentment el PP barrejant Maragall, Carod i ETA.
.
Si finalment aquest Estatut esdevé una realitat , demostrarà allò que la majoria dels ciutadans i ciutadanes ja sabíem. Catalunya avançarà com ho ha fet en els darrers anys, pas a pas, amb fermesa i pedagogia, amb confiança i autolimitació. La realitat des fets ens reafirma en que el futur serà de qui concebi i gestioni encertadament la complexitat i l'articulació de l'heterogeni. Com afirma el professor Daniel Innerarity “la crisi contemporània de la política es basa justament en que no existeix cap sistema parcial que pugui assumir el paper de primer sistema”. Cal reivindicar de nou el retorn de la política, aquella que deixa de banda la pretensió de tenir la resposta correcta i reconèixer la interdependència recíproca amb d'altres. Si és així, diguem tots amb força, Visca el nou Estatut.
.
Enric Casajona ens ha recordat aquest dies les paraules de l’antropòleg francès René Girard: "les rivalitats mimètiques segreguen quantitats creixents d’enveges, gelosies, ressentiment, tota mena de toxines nocives, no només per als antagonistes inicials, sinó per tots aquells que es deixen fascinar per la intensitat i la pugna”. Però és cert que tota espiral de confrontació mimètica arriba a un punt de saturació. I aquest punt ha arribat. CiU ha entès que l’única solució raonable era tornar a l’elasticitat pròpia de la cultura política del pujolime per pactar amb la classe política madrilenya raonable. Oferir a Catalunya i Espanya un horitzó de futur i tranquil·litat que ens permeti continuar construint una Espanya moderna i plural amb Catalunya com a locomotora d’aquest complex tren articulat. El mèrit però no és només de Zapatero i Carod. Una vegada més el PSC, ha fet la poc agraïda feina d’acompanyar i liderar un procés amb la incomprensió de pràcticament tothom. El nacionalisme català, acusant-los de poc catalanista i d’estar supeditat als interessos del PSOE; alguns sectors del PSOE, esvarats per no haver estat capaços de portar a Madrid una proposta d’Estatut assumible i d’estalviar una part de la feina a Zapatero, i evidentment el PP barrejant Maragall, Carod i ETA.
.
Si finalment aquest Estatut esdevé una realitat , demostrarà allò que la majoria dels ciutadans i ciutadanes ja sabíem. Catalunya avançarà com ho ha fet en els darrers anys, pas a pas, amb fermesa i pedagogia, amb confiança i autolimitació. La realitat des fets ens reafirma en que el futur serà de qui concebi i gestioni encertadament la complexitat i l'articulació de l'heterogeni. Com afirma el professor Daniel Innerarity “la crisi contemporània de la política es basa justament en que no existeix cap sistema parcial que pugui assumir el paper de primer sistema”. Cal reivindicar de nou el retorn de la política, aquella que deixa de banda la pretensió de tenir la resposta correcta i reconèixer la interdependència recíproca amb d'altres. Si és així, diguem tots amb força, Visca el nou Estatut.
