
Encara no superat l’empatx dels àpats de les festes nadalenques quan els primers mesos de l’any ens porta la publicació i l’anàlisi d’una multiplicitat de dades econòmiques i estadístiques de l’exercici que hem deixat enrere. La majoria d’elles passen desapercebudes, però d’altres son proclamades i aclamades amb passió i profusió com a dogmes de fe societaries.
Voldria fer reflexionar sobre dues d’elles. D’una banda la espectacular pujada de les borses, proclamada com a dada irrefutable de la bona salut de la economia mundial gràcies als excel·lents resultats econòmics de les empreses cotitzades. D’altra la modesta progressió dels salaris per a la majoria de treballadors del nostre país així com en la majoria dels països europeus.
Ningú discuteix el bon moment de la economia espanyola i catalana, creixen un punt per sobre de la mitjana comunitària, amb un bon ritme de creació de llocs de treball i amb constants superàvits per al sistema de la seguretat social. Aquest fet però contrasta amb les creixents dificultats de la majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país per poder dedicar una part raonable de la seva renda mensual a la despeses de vivenda, hipotecats i amb un perillós endeutament de les famílies.
Durant els darrers cinc anys els beneficis empresarials no han fet més que augmentar, amb un l’augment també important dels ingressos dels directius, mentre que el món del treball i els salaris han quedat enrere. De les set economies més avançades del món –EE.UU, Japó, Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia i Canadà-, la participació dels ingressos dels treballadors en el PIB mundial es va reduir fins a un 54% mentre que els beneficis empresarials van pujar del 10% al 16% del PIB segons un estudi de la Consultora Morga Stanley.
Una de les raons per a la contenció en la pujada dels salaris és la por a la inflació. D’altre que podria suposar un cert estancament dels beneficis empresarials i per tan posaria en una situació difícil a les borses. Es raonable i justa una tan desproporcionada disparitat entre l’augment dels beneficis de les empreses i els seus accionistes, amb la moderació o congelació de l’augment del poder adquisitiu de les rendes mitjanes i baixes?. Segur que alguns economistes ens aporten desenes de raons per justificar-ho, però des de un punt de vista progressista i responsable, podem proclamar sense por que és possible i necessari una més justa paritat en el repartiment de la riquesa.
Un canvi d’accent de les polítiques econòmiques més favorable al món del treball i dels salaris –l’augment del salari mínim i la participació dels treballadors dels beneficis de les empreses- augmentaria el sentiment de pertinença i responsabilitat dels treballadors, augmentat igualment les possibilitats d’una major productivitat i millorant tant la competitivitat de les empreses catalanes.
Caminem cap a una societat dual on semblen oposar-se els beneficis empresarials i els guanys en borsa amb la qualitat de vida i els ingressos dels ciutadans i ciutadanes. Moltes d’aquestes empreses i grans corporacions amb beneficis astronòmics desenvolupen campanyes de màrketing solidari i creen departaments i programes de Responsabilitat Social Empresarial. Caldria recordar de que una empresa responsable és aquella que és coherent amb uns valors i desenvolupa de forma integral certes pràctiques empresarials que beneficien tant als seus accionistes, a l’entorn natural, així com a la seva comunitat, es a dir, consumidors, treballadors, proveïdors i veïns.