Els ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol assistim atònits a una degradació sense precedents de la política. La gestió dels afers públics està degenerant en un combat irracional que sembla difícil d’aturar. Semblaria que la classe política espanyola està predisposada psicològicament en favor de respostes agressives a tot allò que proposi l’adversari. Evidentment no tots els actors polítics tenen el mateix grau de responsabilitat, i la palma d’or se l’emporten els dirigents del PP amb l’estratègia de repetir una mentida de forma permanent fins que sembli que és veritat. El govern Zapatero però, tampoc acaba de trobar el pols a l’agenda política, decidits a respondre a cada una de les acusacions dels populars.
S’ha instal·lat en la política una estratègia d’allò que es coneix en cercles acadèmics com la “devaluació reactiva”. Aquesta, consisteix en generar la desconfiança sistemàtica de tot allò que suggereix, proposa o diu l’adversari. No importa tant el que es diu, si no qui ho diu. El cas més evident és el del PP; poc importa que el govern de l’estat proclami que no hi ha negociacions ni diàleg amb ETA, lo veritablement important és negar la credibilitat d’aquest, repetint una i mil vegades que s’està amagant la veritat. La seva alternativa, consisteix en proclamar que la solució és més Espanya, sortint al carrer embolicats en la bandera espanyola, en una mena de nou populisme regenerador que ha fer ressorgir de les seves catacumbes a l’extrema dreta espanyola. Sembla però que les recents dades en diverses enquestes demostren que el PP s’ha passat de frenada en la seva estratègia, encara que s’haurà de veure si aquesta es trasllada als resultats electorals de les eleccions municipals.
Com a ciutadà, la meva principal font de malestar amb la situació actual, és la falta de creativitat política i el seu caràcter purament reactiu davant de l’adversari. És necessari doncs un impuls cívic i ciutadà per construir una forma nova de fer política. Necessitem una democràcia viva i dinàmica que reivindiqui la passió política en la defensa de les idees però des de el respecte a l’adversari. L’estil populiste de fer política, demostra la incapacitat d’entendre que la política requereix de temps i mediacions per la generació i construcció de consensos. La política hauria de servir entre d’altres coses com afirma Sunstein, per prendre una certa distància respecte a sí mateixa per poder examinar de forma crítica les seves pràctiques.
La nostra societat, a vegades complexa i contradictòria, necessita dirigents que defensin les seves idees des de la fermesa però amb pedagogia, i generar confiança des de l’autolimitació.
S’ha instal·lat en la política una estratègia d’allò que es coneix en cercles acadèmics com la “devaluació reactiva”. Aquesta, consisteix en generar la desconfiança sistemàtica de tot allò que suggereix, proposa o diu l’adversari. No importa tant el que es diu, si no qui ho diu. El cas més evident és el del PP; poc importa que el govern de l’estat proclami que no hi ha negociacions ni diàleg amb ETA, lo veritablement important és negar la credibilitat d’aquest, repetint una i mil vegades que s’està amagant la veritat. La seva alternativa, consisteix en proclamar que la solució és més Espanya, sortint al carrer embolicats en la bandera espanyola, en una mena de nou populisme regenerador que ha fer ressorgir de les seves catacumbes a l’extrema dreta espanyola. Sembla però que les recents dades en diverses enquestes demostren que el PP s’ha passat de frenada en la seva estratègia, encara que s’haurà de veure si aquesta es trasllada als resultats electorals de les eleccions municipals.
Com a ciutadà, la meva principal font de malestar amb la situació actual, és la falta de creativitat política i el seu caràcter purament reactiu davant de l’adversari. És necessari doncs un impuls cívic i ciutadà per construir una forma nova de fer política. Necessitem una democràcia viva i dinàmica que reivindiqui la passió política en la defensa de les idees però des de el respecte a l’adversari. L’estil populiste de fer política, demostra la incapacitat d’entendre que la política requereix de temps i mediacions per la generació i construcció de consensos. La política hauria de servir entre d’altres coses com afirma Sunstein, per prendre una certa distància respecte a sí mateixa per poder examinar de forma crítica les seves pràctiques.
La nostra societat, a vegades complexa i contradictòria, necessita dirigents que defensin les seves idees des de la fermesa però amb pedagogia, i generar confiança des de l’autolimitació.
