Willy Brandt ens va ensenyar que una de les grans virtuts del socialisme era el de “fer nous inicis”. Quan l’esquerra sembla que estigui en declivi o condemnada a desaparèixer de la centralitat del taulell polític, torna a néixer i es capaç de regenerar-se amb renovades forces. El socialisme continua sent doncs “la idea més jove del mòn”, i la força del socialisme és la força de les idees i les conviccions de la seva gent!.
Des de fa ja uns anys els socialisme europeu sembla caminar per la senda de la apatia i el desànim. Lluny queden aquells anys en que la Unió Europea -encara formada per 15 estats membres- era governada pels socialistes en onze dels quinze països europeus. Avui, els socialistes, socialdemòcrates o laboristes, tenim una representació minoritària en el si del Consell Europeu a 27 països, i som la segona força política en el Parlament Europeu darrera del PPE.
Així, semblaria que la crisi del projecte europeu anés de la mà de la crisi o feblesa del socialisme europeu. I és urgent sortir del cercle viciós de paràlisi política i institucional en el si de la UE, ja que els socialistes europeus necessitem poder desenvolupar tot el nostre potencial en el si d’una Europa forta i oberta. Però la paradoxa és que per construir aquesta Europa forta, necessitem un projecte socialista sòlid i amb capacitat d’iniciativa.. El repte és doncs fer “un nou inici socialista europeu” capaç de superar l’estat actual d’impasse. Aquest nou projecte socialista europeu però, cal fer-lo des de la claredat d’idees, la coherència amb els nostres valors i la renovació i modernització de les nostres estructures i mètodes de treball.
En les darrers setmanes ha irromput bruscament el debat entorn al “Partit Demòcrata Europeu”, la creació d’una nova força política de centre reformista que agrupi a les forces polítiques socialistes i socialdemòcrates, progressistes i de centre. Un debat animat per el resultat electoral de la primera volta de les eleccions presidencials franceses i per el procés de creació del nou “Partito Democratico", projecte de nou partit polític italià al que s’incorporarien els “Democratici di sinistra” i la anomenada "Margherita" ("Democrazia e Libertà", agrupament de majoria centrista d’inspiració cristiano-social.
Més enllà del debat sobre la idoneïtat d’aquest projecte, que ha de poder fer-se de forma oberta i democràtica, cal tenir cura del risc d’intoxicació europea per part de la política italiana. En els darrers anys hem tingut diversos exemples de com la complexe i sempre autoreferencial dinàmica interna italiana, ha condicionat de forma important les decisions de la família socialista europea. El cas més evident va ser la elecció de Romano Prodi com a President de la Comissió Europea al 1999 després del mandat d’en Jacques Santer. En aquell moment, la Presidència de la Comissió Europea corresponia a la família socialista després d’un mandat del conservador Santer, però els equilibris i pactes en la coalició de centre-esquerra italiana, va fer que Prodi (de la família liberal) accedís a la Presidència de la Comissió fina a l’any 2004. Prodi, al capdavant de la Comissió Europea no s’ha caracteritzat precisament ni per el seu lideratge europeu, ni per la seva aposta per les polítiques progressistes.
Si el socialisme europeu ha de fer un debat en profunditat sobre el seu projecte i estratègia, aquest ha de poder fer-se sense les càrregues ni hipoteques de cap dinàmica nacional, ni de cap partit per important que aquesta sigui. La construcció d’una alternativa progressista a Europa, no ha de fer-se sobre la de-construcció de l’esquerra i del socialisme democràtic. Tot el contrari, aquesta ha de ser capaç d’oferir un projecte sòlid, unes idees renovades i unes persones amb experiència i credibilitat, i construir així si cal, plataformes i aliances més amples per liderar una nova etapa.
Cal recordar que els èxits dels darrers 50 anys en el si d’Europa, han estat el fruit de la negociació i el compromís de les dues grans famílies polítiques europees. D’altra banda el socialisme democràtic, te una àmplia experiència en compartir les estructures polítiques i institucionals amb d’altres forces polítiques i d’altres sensibilitats progressistes, però ho ha fet sempre sense deixar de banda ni renunciar a la seva identitat, arrels i valors. Treballar per una nova etapa de reformes que facilitin entrar en un cercle virtuós de creixement sostingut, cohesió social i territorial i d’un nou lideratge polític d’Europa al món, només serà possible amb un projecte i una identitat socialista clara i forta, si no volen crear un “totum revolutum” que faci desaparèixer definitivament la passió de la gent d’esquerres pels afers de la política, i la utopia de fer un món més just.
Fa uns mesos Ulbrich Breck va escriure un brillant article en un diari nacional sobre la nova esquerra cosmopolita: “la renuncia a la utopia significa la renuncia al poder. La renuncia oberta a la utopia es un xec en blanc a l’abandó de la política per part de la pròpia política. Només qui és capaç d’entusiasmar-se guanya recolzaments i conquereix el poder”. Necessitem recuperar el recolzament i la confiança dels ciutadans i ciutadanes europeus en el projecte socialista per tal de conquerir el poder i continuar el camí de les reformes i la modernització de la UE. El camí no pot ser d’altre que la claredat programàtica, els lideratges cooperatius i la consolidació d’un Partit dels Socialistes Europeus fort i creïble. Dubto molt que el projecte d’un Partit Demòcrata Europeu sigui la garantia d’aquest futur millor.
La capital d’Alemanya continua sent 18 anys desprès de la caiguda del mur, una ciutat especial. Nous i moderns edificis dissenyats per consagrats arquitectes, conviuen encara amb els vestigis de decadents edificis de la RDA. Un matrimoni de pedra i vidre no sempre en harmonia, com a reflex de les contradiccions del país que exerceix com a motor d’Europa. Un motor però que ja no és aquell que impressionava per la seva potència, i que sembla funcionar com un motor diesel de pocs cavalls.
